reflexionant sobre els gats

Penso que els gats son uns animals enigmàtics i fascinants, que poden percebre coses que a nosaltres se'ns escapen. Son éssers nocturns i silenciosos, grans observadors, còmplices de la lluna, que guarden misteriosos secrets perduts des de fa milers d'anys.

Malgrat que siguin animals domèstics, que comparteixin el mateix territori que nosaltres, son uns animals indomables que sempre conservaran un punt d'autosuficiència, tossuderia i orgull de l'espècie que els farà ser estimats per uns i al mateix temps odiats per altres.

Els gats tenen el seu llenguatge, la seva manera d'entendre la vida i la seva pròpia lògica; però moltes vegades interpretem les seves conductes des de la nostra perspectiva, fent us dels nostres signes i això porta a errors, ja que la nostra supèrbia humana fa que prenguem decisions ignorant el seu codi especial, obviant les seves necessitats i pressuposant la millor solució, que amb freqüència és equivocada.




En Church va neixer el 24 dejuny de 2001, i sempre he dit d'ell que és el millor regal que m'han fet mai, i és que realment em considero afortunada de compartir casa amb un gat tant fantàstic.

N, una víctima

N és, o mes ben dit, era un golden jove, guapo, i molt ben educat.
N tan sols tenia un problema: els seu amos no li cobrien les seves necessitats bàsiques.
N casi mai sortia de casa, tan sols un dia a la setmana anava a classes d'educació. Això li provocava estrés al pobre animaló, us imagineu tan sols sortir de casa dos hores a la setmana? no acabarieu tambè una mica estressats?
I l'Estres pot causar algun comportament no desitjat. N va mossegar a l'avi de la Família i a la mare. En desconec la magnitud de les lesions, si va ser molt greu o un simple marcatge sense causar ferida, però el cas es que van decidir que N havia de marxar.
Van donar veus per trobar una família que el pogues acollir, a manca d'una en van trobar dues pero... el veterinari d' N els hi va dir als seus amos que el gos era perillos i s'havia de sacrificar, que si no ho feien els hi posaria una denúncia i igualment ho haurien d'acabar fent.
Van decidir sacrificar N.
Si, N va mossegar, però... aquella mossegada no era potser un crit d'ajut? Si la seva família li hagues cobert les necessitats bàsiques del passeig, N no hauria sigut un gos sa i equilibrat sense problemes?
El seu educador afirma que N feia sempre cas, que era un bon gos, que tan sols tenia problemes d'estres que se li haguessin passat amb passeig i exercici.
És necessari sacrificar un golden d'un any i tres mesos que era un bon gos? Amb quin dret un veterinari realitza aquesta mena d'amenaces? amb quin dret un veterinari pot jutjar tan a la lleugera?
Potser, abans de jugar a ser Deus, hauriem de pensar una mica en les conseqüències de les nostres accions i decisions.

un petit gran tresor

Un tresor es allò que per nosaltres te un gran valor, és quelcom molt preat que defensariem amb ungles i dents per protegir-lo. Un tresor pot ser un objecte, un somni, un sentiment, un ideal, una il·lusió, un record ... però tots tenen una cosa en comú, i és la gran importància que han adquirit a les nostres vides.

Tothom hauria de tenir el seu tresor, i hauria de ser alguna cosa especial que el fes feliç. Però de vegades el nostre tresor ens enlluerna i obsessiona tant que vivim exclusivament per ell i només ens fa patir. Altres vegades som incapaços de gaudir del que tenim i desitgem el dels altres, volem tresors que no ens corresponen i ens fa desgraciats. D'altres vegades no sabem que tenim un tresor fins que el perdem, i aleshores la única cosa que sabem fer és lamentar-nos del que podria haver estat pero no ha sigut.

Però tot sovint gaudim del nostre tresor, en tenim cura, el cuidem i el protegim. Aprofitem cada minut que podem per estar amb ell, mimar-lo, disfrutar-lo i veure'l crèixer, perque si el nostre tresor està be, nosaltres tambè ho estem, perque és quelcom que ens ompla, que dona un sentit a les nostres vides, que fa que hagim de lluitar per alguna cosa i que, en definitiva, ens fa sentir vius.

Un tresor pot ser un objecte ...

un somni

Un sentiment
...

un parentesis

Una de les grans avantatges de tenir gos, es que tens l'excusa perfecte per sortir a passejar, fer un parentesi i aillar-te de l'estres al que estem sotmesos a diari. No hi ha res mes relaxant que anar a fer un volt pel bosc amb els teus amics peluts, oblidar-te de les obligacions i evadir-te de les preocupacions.

Durant una estona, frenes el teu ritme de vida i tot es torna mes lent, les presses desapereixen i el teu unic objectiu es gaudir de l'entorn. Pas rere pas descarregues la tensió que has anat acumulant, la calma t'abraça, i notes com un petit somriure es va dibuixant als teus llavis, perque es durant aquesta pausa que pots assaborir el sentit de la tranquil·litat.

Descobreixes que hi ha una altre manera d'entendre el mon que t'envolta, te n'adones que no has de correr per arribar enlloc, i que tens l'oportunitat de trobar-te amb tu mateix. Els teus pensaments flueixen a poc a poc, i és que no hi ha necessitat d'anar mes rapid, perque mentre passeges ningu et marca el compas a seguir.

Enfilant cami a la font de Sant Cristofol, a Cassà de la Selva
(m'encanta aquella zona)


Un acompanyant improvisat.


La Runa fent coneixences


LA font de Sant Cristofol

A en Xevi a mi ens encanta anar a passejar amb les nostres nenes, ja sigui pel bosc, per camins de sorra o pel veinat, el cas es que gracies a elles tenim uns moments per gaudir de la tranquil·litat d'una bona caminada.

ja fa un any

Quants cops no hem exclamat amb sorpresa "ostres, si ja fa un any de ..." "si que passa ràpid el temps..." I es que sense donar-nos compte, els dies es tornen setmanes, les setmanes mesos i els mesos anys. Però nosaltres anem fent el nostre camí, pas a pas continuem vivint les nostres vides, i de tant en tant ens agrada mirar enrera i reflexionar sobre el trajecte fet.

Tot sovint agafem un album de fotos, observem el nostre passat, viatgem en el temps i ens submergim en el que vam ser, en aquella persona que ens queda a l'hora tan lluny i tant a la vora. Ens agrada recordar com erem, i tot sovint ens sorprenem de la nostre propia imatge, "aquest era jo?".

Es aleshores quan veiem com hem anat canviant, les nostres petjades s'han fet mes grans i segures; cada experiència viscuda, cada persona coneguda, cada història escoltada, ha passat a formar part de nosaltres, enriquint-nos, ensenyant-nos i enfortint-nos. Continuem essent els mateixos, però a l'hora som diferents, i és que si hi ha alguna cosa que va implícita amb el pas del temps són les marques ens van modelant dia a dia.


Ara ja fa un any que la Shanti va arribar a les nostres vides, i ella tambè ha anat canviant, de vegades m'agradar mirar les fotografies de quan arribar i comaparar-les amb la gosseta que és ara.

Shanti amb 6 setmanes

Shanti al cap d'un any

Un nou repte

De mica en mica, la nostra petita Runa es va sociabilitzant. Ara ja dorm tranquil·la,ens comencer a reconeixer l'autoritat i la seva relació amb els gossos i les persones cada cop és mes relaxada.
Casa nostra ja es casa seva, però encara que ens queda un tema pendent, i és l'acceptació d'en Church. Ens pensavem que seria mes fàcil, però es veu que el que nosaltres interpretavem com a ganes de jugar son realitat ganes de caçar, i enlloc d'un company de joc hi veu una "presa".
Es tracta d'anar-los acostant de mica en mica, seguint les indicacions que ens han donat, però tambè ens han dit que costa molt matar aquests instints, que és practicament impossible, que segurament els haurem de tenir separats. Però nosaltres, dia a dia, posem a la pràctica les pautes marcades. Aconseguirem assolir aquest nou repte? esperem que s i que poguem fer mes fotos com la de sota, però sense haver de tenir la Runa lligada.

Els Resultats de la constancia

De vegades la sortida fàcil no es la millor, perquè tot sovint no sol ser la única.
Quan decideixes adoptar un animal, aquest passa a formar part de la família, i és la teva responsabilitat. Per mes problemes que hi hagi, s'ha de lluitar per ajudar a superar-los i fer-lo que sigui feliç, perquè tot sovint els mals comportaments que pugui tenir l'animal son apresos, son adquirits i no de naixament. Sense voler, d'una manera inconscient, som nosaltres mateixos els causants d'aquestes conductes no desitjades, i és que clar... ens agradi o no, parlem idiomes diferents, allò que per nosaltres pot ser una mostra d'afecte, per un gos pot ser una mostra de submisió; allò que a nosaltres ens ajuda a superar una por, per un gos pot ser el contrari...
Afortunadament, avui en dia hi ha molta gent que ens pot ajudar a reeducar la nostra mascota, i amb paciència, constància, confiança i seguint les pautes marcades s'obtenen resultats que fan possible el que semblava impossible. Encara no hem arribat al final del camí, pero amb cada passa ens hi acostem una mica mes.