La Shanti, el meu petit gran tresor

El passat dimecres 15 de setembre de 2010 la Shanti va acompanyar a la Roser de Lladruc i a la Vall (una golden molt maca) a fer un xic de teràpia a un casal d'avis.

Pel que em va explicar la Roser sembla ser que tot va anar de conya, que la Shanti s'ho va passar d'allò mes be amb una colla de 65 avis que somreien i estaven feliços amb els dos peluts que els van anar a visitar. La Shanti es trobava com a casa, encantada de rebre carícies i de poder-se enfilar a la falda de la gent i al cim... rebent xuxeries a tort i a dret.

Si ja normalment em sento afortunada de tenir la gossa que tinc, de que sigui una gossa sana i equilibrada, social i tranquil·la, desprès d'aquesta experiència puc dir que em sento MOLT ORGULLOSA de la meva petita i a la vegada GRAN gosseta Shanti.

Tambè vull aprofitar aquestes línees per donar-li les gràcies a la Roser per haver confiat en la Shanti, per haver-li fet viure aquest dia que per ella ha sigut un dia especial i fantàstic i perque aquesta experiència, crec que per ella ha sigut molt positiva. Gràcies Roser.

 

Dinar solidari a la Bu Bup

El passat 3 d'octubre de 2010 vam anar al dinar solidari que cada any fa la Bu Bup.

Va ser un dinar d'allò mès satisfactori on una pila de gent hi va assistir acompanyada dels seus amics peluts. No hi va haver cap incident, malgrat ser 150 persones i els seus companys de quatre potes. Els animals que hi havia eren d'allò mes socials i si algun podia ocasionar algun problema ja hi havia el seu amo a la vora per tenir-lo controlat o en tot cas, el va deixar a casa per evitar situacions tenses.


Les hores van anar passant agradablament, tot xerrant al voltant de les taules amagats del sol mentre els gossos jugaven a la zona mes oberta. El dinar estava molt bo, i n'hi va haver per tothom sense por ni problema a l'hora de repetir, amb unes postres de xocolata delicioses.



L'Uriel s'ho va passar d'allò més be, va conèixer una pila de gossos que el van llepar i la Shanti corria pels nostres peus, sense allunyar-se massa de nosaltres però la mar de tranquil·la.


Realment va ser un dia molt plaent i tranquil, amb molt bona companyia, ple de converses que van encendre més d'una rialla i van abocar-nos cap alguna reflexió. Tambè vam tenir satisfacció de poder veure com una pila de gossos ben educats corrien sols en bona harmonia i em va recordar que, malgrat tot, en aquest mon hi ha animals que viuen feliços perquè persones com els voluntaris de la Bu Bup els hi han volgut donar una oportunitat, els han volgut ajudar a començar una nova vida i a superar els seus problemes i, en definitiva, els hi han volgut donar una llar on sentir-se un membre més de la família.

Nostalgia d'Agility

El passat 19 de setembre de 2010 vam anar a veure la prova d'UCECA que se celebrava al club d'agility de Girona.

No ens hi vam quedar tota l'estona, vam fer el "xafarder" només un parell d'horetes, i em va saber greu no veure saltar en Planiol amb la Fura ni l'Esther amb la Gaia... haure d'esperar un altre dia. Però al menys vaig poder veure a la Carme amb la Timba, que ho van fer d'allò mes be.


La prova em va portar molts records i molta nostalgia.



Vaig recordar quan feia agility amb la Shanti, lo be que ens ho passavem les dues corrent per la pista... be, de fet la Shanti corrent i jo fent el que podia al seu darrera ... però era molt divertit.. quins temps... A la Shanti li agradava molt i era rapidissima... jo no l'atrapava pas... No teniem cap intenció de competir, tant sols de passar-ho be fent alguna activitat juntes, i aquest fita la vam assolir.



Va ser al club de Girona on vam començar a fer agility amb la meva petita campiona. Allà vam aprendre l'obediència bàsica i els primers obstacles. Va ser on vam descobrir el que podia fer compartir un esport amb el teu millor amic i com podies arribar a estrenyer vincles i tambè vaig conèixer persones com la Su i en Dom i gosses com la Denali, amb qui de tant en tant encara quedem per fer una volta.

Desprès vam seguir al club de Santa Coloma de Farners, on hi vam trobar gent molt agradable i vam seguir el nostre aprenentatge, sobretot jo, que era qui necessitava amb urgències les classes i no pas la Shanti.Quan vam decidir plegar de fer agility, la Shanti feia quasi tots els obstacles, només li va quedar pendent l'slalom...pero feia un balencí... uau... quin balencí!!!!



Aquest diumenge va ser una diada en família molt agradable, vam fer un passeig per les deveses de Girona mentre xerravem d'il·lusions, somnis i futurs incerts, vam veure saltar algun que altre gos i vam dinar en una terrasseta, però sobretot va ser una diada que em va portar records molt agradables i vam disfrutar molt veient com els gossos, guiats pels seus companys, feien les pistes. Bè, de fet... l'Uriel va aprofitar per fer un sonet :)



"Potser es cert que només recordem allò que ens agrada, però que seria d'aquestes nits sense una bona dosis de nostalgia gola avall"

i arriba l'Uriel...

El 18 de maig de 2010 l'Uriel va arribar a les nostres vides. Després de nou mesos, per fi podíem abraçar el nostre fill. Nosaltres sabiem que havia venir i l'esperavem amb molta il·lusió però a l'hora amb la por que generen els dubtes, però... i la resta de la família no humana? ho sabia? quina reacció tindria?

Mentre vam estar a la clínica vam deixar a la Shanti de "colònies" a casa d'uns amics, així ens asseguravem que tindria bona companyia (tant humana com animal), estaria en bones mans i no li faltaria de res.


Quan vam tornar a casa, el primer que vam fer va ser anar a buscar la Shanti. Ja sabiem que amb la família d'en David i l'Eva estava molt be, però nosaltres ja la trobavem a faltar, tant bon punt va creuar la portar ens vam saludar efusivament i després li vam presentar a l'Uriel. Al principi l'olorava des de lluny, com intentant esbrinar qui era, amb molt de respecte i quasi no se li acostava. Amb els dies va anar-li agafant confiança i ara com ara per ella ja s'ha convertit amb un membre mes de la família a qui banyar a base de llepades.


En Church es va limitar a ignorar-lo... actitud que actualment encara manté... per ell, és com si el nen no hi fos, o fos un moble mes...


La Runa va ser la gran sorpresa. Es va acostar al petit Uriel remanant la cua d'alegria i amb moltes ganes de llepar-lo.


Molta gent m'havia "advertit" dels gelos que podria agafar la gossa, m'havien il·lustrat amb exemples de gossos que havien matat a nens, inclús persones que no coneixia de res m'havien preguntat que en faria de la petita un cop neixés el nen. Quina mena de pregunta és aquesta? Com si la Shanti fos una esperdenya vella que pots tirar, o una joguina que has de posar al traster perque molesta o fins i tot un assassí en potència del que te n'has de desfer... en fi...


Que la Shanti i en Church agafessin gelos era una possible reacció dins d'un ampli ventall, però no era ni la única ni necessària. És evident que els animals davant l'arribada d'un nou membre a la família poden tenir comportaments no desitjats, es tracta d'un situació nova, que ni tant sols els que l'hem buscada sabem com l'afrontarem, per tant tampoc podem predir com ho faran els nostres amics peluts. Per ells tambè suposa un canvi en les seves vides i el com l'encarin depen d'una multitud de factors: el caràcter de l'animal, com l'hem educat fins aquell moment, la nostra relació amb l'animal, el nostre comportament, com encarrilem l'esdeveniment, i un llarg etc Però de la mateixa manera que és evident que poden agafar gelòs tambè és evident que poden no agafar-ne, poden sentir-se cotents, encuriosits, protectors ...


Penso que és molt agoserat afirmar d'una manera taxativa la reacció que tindrà un animal davant d'una experiència que no ha viscut mai abans, i encara trobo que és més agosarat que aquesta afirmació la faci algú que no coneix a l'animal.


Tres animals, tres reaccions diferents, però en cap moment hi va haver cap actitud agressiva envers l'Uriel, cap ha donat un sol problema ... De totes maneres, encara que hi hagues hagut alguna dificultat adaptativa per part d'algun dels animals no crec que la única solució per solventar-ho sigui l'abandó o el sacrifici, sinó que hi ha altres opcions, com per exemple buscar un educador caní (com la Roser de Lladruc) o felí ( com en Jordi, l'educador de gats) que ajudi a la família a trobar un bon equilibri en la convivència.

un bon passeig

El 27 d'octubre de 2009 vam portar a la Runa amb la seva nova família, no va ser una decisió fàcil, però va ser la millor que podríem haver pres.


Des d'aquell dia la Shanti i la Runa no havien tornat a passejar juntes. Algun cop sí que s'havien vist, sempre a "casa de la Runa" i la veritat és que les dues acostumen a estar força tenses quan es troben.
Aquest dissabte passat vam quedar per anar a caminar tots junts i va ser una experiència molt gratificant. Vam anar a les deveses de Salt i al pla dels socs, on les dues petites van poder córrer al seu aire i sense cap conflicte entre elles.



La Runa anava molt relaxada, fent força cas a les ordres d'en Xevi, sense barallar-se amb els gossos del seu tamany, ignorant als ciclistes i deixant pas als corredors. L'únic incident que hi va haver va ser amb un gos gros que es va acostar a saludar a les petites... i a la Runa no li va fer gaire gràcia... però no va passar d'uns quants lladrucs que en Xevi va saber controlar.



Va ser molt agradable veure a les dues "nenes" caminar juntes, l'una al costat de l'altre, ensumant les mateixes herves i ficant el nas allà mateix sense que es barallessin entre elles o hi hagués tensió. I és que encara em sorpren com pot arribar a ser-ne de "terapeutic" un bon passeig, en el sentit que dos gossos que no es porten be poden anar de costat sense que hi hagi cap problema entre ells.

La petita i "temible" Shanti

Sempre he considerat a la Shanti una gossa molt social, tant amb gossos com amb persones.

A la Shanti li agrada saludar quasi a tothom, a uns d'una manera mes efusiva (sobretot els seus "amics"), d'altres d'una manera mes prudent, i fins i tot d'una manera "formal" (seria com un bon dia nostre) o si ha tingut algun problema amb el gos/persona en concret se'n va.



Quan la Shanti veu un gos que no coneix segueix tot un ritual que jo interpreto de la manera següent: s'atura i de lluny observa "l'energia de l'altre gos", els seus gestos, la seva manera de fer. Un cop realitzat aquest primer pas decideix el següent moviment que pot ser: 1) esperar el gos ajeguda al terra, 2) acostar-se a l'altre gos o 3) marxar. Però una cosa que no li he vist fer mai ha sigut la de posar-se agressiva amb un altre gos.



Però malgrat que la Shanti mai ha mostrat cap comportament agressiu hi ha gent que aparta el seu gos d'ella per por que la Shanti li salti al coll. Hi ha persones que només veuen un gos de "raça petita" i creuen que els "gossos de raça petita" son rabiosos, que de seguida mosseguen i ataquen. Trobo molt injust que se la jutgi només pel seu tamany, sense ni tant sols tenir en compte el seu comportament gestual, sense donar-li una oportunitat.


Ja hi estic d'acord que hi ha molts gossos petits que són agressius, però no crec pas que sigui pel seu tamany, o raça, sinó més aviat per "l'educació" rebuda o per com han crescut. Segurament molts d'aquests gossos petits han sigut sobreprotegits, allunyant-los del "perill" dels altres gossos, o potser no se'ls hi ha marcat unes pautes, o qui sap si no se'ls hi ha donat el que necessiten per ser "gossos equilibrats" (molt sovint he sentit a dir que un gos petit no necessita tant d'exercici que un gos gran, que son diferents).
Els motius els desconec, no sóc etologa ni tinc estudis sobre gossos, però tant sols se que també hi ha molts gossos petits que són socials i equilibrats i la Shanti n'és un d'ells. Potser simplement la Shanti te bon caràcter, però m'agrada pensar que nosaltres tambè hi hem contribuït.



El cas és que em sento molt afortunada de poder gaudir de la meva petita, és el meu primer gos, i hem tingut la sort de poder-la educar des de cadell, segurament ho podríem haver fet millor, però intentem que sigui una gossa feliç, sana i equilibrada i em sap molt greu que hi hagi molta gent que tant sols vegi un petaner petit desequilibrat i aparti el seu gos per por d'un atac.

La Runa i la seva nova família

Al llarg dels últims mesos han passat un seguit de fets que ens van fer prendre la decisió de buscar-li una nova família a la Runa.

El cas és que per diverses qüestions no podíem atendre a la Runa de la manera que ella necessitava, i malgrat que ens va costar, vam optar per trobar-li una nova llar. La veritat és que li vam trobar la millor possible: els pares d'en Xevi.

Sí, ara la Runa te tota l'atenció que necessita, te companyia durant tot el dia i és "gossa única", és a dir, està moolt mimada jejejeje. Fa llargues passejades, veu gossos i persones i viu com una reina. La veritat és que està molt tranquil·la, i en Xevi i jo la continuem veient, vamos, que a part de trobar-li una bona família no hem perdut el contacte amb ella. En Xevi la veu quasi a diari i sembla molt feliç.

De totes maneres, m'agradaria dir que aquest canvi de família no hagués estat possible sense l'esforç d'en Xevi. La Runa que va marxar de casa nostra no es la mateixa Runa que va arribar, gràcies a la dedicació d'en Xevi, la Runa d'ara és una gossa molt més segura d'ella mateixa, molt més social i gens perillosa. Encara queda feina a fer, però se'n va fer molta i es va notar.

A part de l'esforç d'en xevi, aquest canvi de la Runa tambè ha estat possible gràcies a altres persones i gossos que han "sofert" amb paciència els seus lladrucs (ves a saber que els hi deia). Tant aquestes persones com gossos són molts i segurament me'n deixarè algun però m'agradaria mencionar-los per donar-los les gràcies per la seva paciencia:
la Shanti, que malgrat ser "atacada" dins la seva pròpia casa va tenir molta paciència i es va deixar ensumar i va intentar ensenyar-li a la Runa tot el que sap de gossos. Si es que es un sol la meva nena.
La Roser, que va venir de seguida que la vam avisar per ajudar-nos a posar pau entre la Runa i en Church.
Els del club agility de Santa coloma de Farners, que patien els lladrucs de la Runa cada 2 x 3 amb molta paciència.
La gent de la Bu Bup, tant els cuidadors com els voluntaris que ja saben qui son, que ens deixaven passejar amb els seus gossos.
Als nostres amics Eva i David i la Fada... santa paciencia la de la Fada ... no vull saber que li deia la Runa... però segur que res de bonic XD
La Denali, la Su i en Domenech, que van reprimir-se les ganes de "xutar" a la Runa i van fer tot el possible per acostar-se a ella.
Als nostres veins de carrer (Josep, Pruna,Eli, Nala, Sammi, i d'altres), que van veure l'evolució de mica en mica de la Runa i ens donaven anims per seguir endavant.
I a molts altres que van acostar-se a la Runa i van deixar que el seu gos/sa s'hi apropés.
Sense la bona voluntat de tota aquesta gent que s'estima els gossos i que intenta entendre'ls, no hagués sigut possible la socialització de la Runa, ja que no és gaire agradable acostar-se a un gos que et borda i et ronca... i la Runa necessitava relacionar-se per sentir-se segura i està mes tranquil·la, però a part d'una bona predisposició de l'entorn, tambè necessitava un guia que l'ajudés a confiar, i aquest va ser el paper d'en Xevi. Gracies a tots vosaltres la Runa te una bona família.


Tambè m'agradaria donar les gràcies a la nova família de la Runa per donar-li aquesta nova oportunitat de ser feliç i satisfer totes les seves necessitats. La Runa no és una gossa dolenta, simplement és una gossa amb moltes pors i inseguretats, però tambè és una gossa que busca una falda on poder dormir, una ma que l'amanyagui i algú a qui esperar remenant la cua.


Amb el temps me n'alegro de la decisió que vam prendre perque realment la Runa està molt millor a la seva nova llar, i de pas, perque no dir-ho: la Shanti tambè està millor sense la Runa. Ara les dues estan molt mes tranquil·les.