dijous, 6 de maig del 2010

un bon passeig

El 27 d'octubre de 2009 vam portar a la Runa amb la seva nova família, no va ser una decisió fàcil, però va ser la millor que podríem haver pres.


Des d'aquell dia la Shanti i la Runa no havien tornat a passejar juntes. Algun cop sí que s'havien vist, sempre a "casa de la Runa" i la veritat és que les dues acostumen a estar força tenses quan es troben.
Aquest dissabte passat vam quedar per anar a caminar tots junts i va ser una experiència molt gratificant. Vam anar a les deveses de Salt i al pla dels socs, on les dues petites van poder córrer al seu aire i sense cap conflicte entre elles.



La Runa anava molt relaxada, fent força cas a les ordres d'en Xevi, sense barallar-se amb els gossos del seu tamany, ignorant als ciclistes i deixant pas als corredors. L'únic incident que hi va haver va ser amb un gos gros que es va acostar a saludar a les petites... i a la Runa no li va fer gaire gràcia... però no va passar d'uns quants lladrucs que en Xevi va saber controlar.



Va ser molt agradable veure a les dues "nenes" caminar juntes, l'una al costat de l'altre, ensumant les mateixes herves i ficant el nas allà mateix sense que es barallessin entre elles o hi hagués tensió. I és que encara em sorpren com pot arribar a ser-ne de "terapeutic" un bon passeig, en el sentit que dos gossos que no es porten be poden anar de costat sense que hi hagi cap problema entre ells.

diumenge, 2 de maig del 2010

La petita i "temible" Shanti

Sempre he considerat a la Shanti una gossa molt social, tant amb gossos com amb persones.



A la Shanti li agrada saludar quasi a tothom, a uns d'una manera mes efusiva (sobretot els seus "amics"), d'altres d'una manera mes prudent, i fins i tot d'una manera "formal" (seria com un bon dia nostre) o si ha tingut algun problema amb el gos/persona en concret se'n va.



Quan la Shanti veu un gos que no coneix segueix tot un ritual que jo interpreto de la manera següent: s'atura i de lluny observa "l'energia de l'altre gos", els seus gestos, la seva manera de fer. Un cop realitzat aquest primer pas decideix el següent moviment que pot ser: 1) esperar el gos ajeguda al terra, 2) acostar-se a l'altre gos o 3) marxar. Però una cosa que no li he vist fer mai ha sigut la de posar-se agressiva amb un altre gos.



Però malgrat que la Shanti mai ha mostrat cap comportament agressiu hi ha gent que aparta el seu gos d'ella per por que la Shanti li salti al coll. Hi ha persones que només veuen un gos de "raça petita" i creuen que els "gossos de raça petita" son rabiosos, que de seguida mosseguen i ataquen. Trobo molt injust que se la jutgi només pel seu tamany, sense ni tant sols tenir en compte el seu comportament gestual, sense donar-li una oportunitat.


Ja hi estic d'acord que hi ha molts gossos petits que són agressius, però no crec pas que sigui pel seu tamany, o raça, sinó més aviat per "l'educació" rebuda o per com han crescut. Segurament molts d'aquests gossos petits han sigut sobreprotegits, allunyant-los del "perill" dels altres gossos, o potser no se'ls hi ha marcat unes pautes, o qui sap si no se'ls hi ha donat el que necessiten per ser "gossos equilibrats" (molt sovint he sentit a dir que un gos petit no necessita tant d'exercici que un gos gran, que son diferents).
Els motius els desconec, no sóc etologa ni tinc estudis sobre gossos, però tant sols se que també hi ha molts gossos petits que són socials i equilibrats i la Shanti n'és un d'ells. Potser simplement la Shanti te bon caràcter, però m'agrada pensar que nosaltres tambè hi hem contribuït.



El cas és que em sento molt afortunada de poder gaudir de la meva petita, és el meu primer gos, i hem tingut la sort de poder-la educar des de cadell, segurament ho podríem haver fet millor, però intentem que sigui una gossa feliç, sana i equilibrada i em sap molt greu que hi hagi molta gent que tant sols vegi un petaner petit desequilibrat i aparti el seu gos per por d'un atac.